Para la exposición en ESPAIS, Centre d'Art Contemporani 03-12-1992 a 10-01-1993


Michéle Dalmace-Rognon


FRANCISCA MOMPÓ O UNA UNIDAD GENERADA POR UNA DUALIDAD CONSTANTE

Quan vaig fer el text per a l'exposició de Francisca Mompó a la Galería Fandos de València, em va interessar analitzar la seva obra en funció de la seva sensibilitat histórica, i posar en paral.lel la seva tasca i algunes de les seves fonts, potser massa concretes.

Amb aquesta exposició, que recull un període mes llarg, s'ha esbrinat —i voldria subratllar-ho— la coherencia entre aquestes fonts i la bipolaritat en què se sosté la seva recerca.

Avui en dia, per entendre qualsevol moviment artístic, cal abans evidenciar la rup¬tura que s'ha produït amb moviments immediatament anteriors, o la prolongació en punts suspensius amb altres moviments més remots. Un exemple significatiu de tal bagatge es la mostra de Wilfredo Lam al Centre d'Art Reina Sofia, en la qual es poden seguir pas a pas les seves versemblances, la sensibilitat intel.lectual i artística de certa época, i esbrinar el lent procés d'integració, decantació i gestació en obra específica.

La fascinació per la pintura, les solucions que aporta a la història de l'art, i el punt de ruptura a l'interior de la seva pròpia obra que va transgredint, son els atributs del treball de Francisca Mompó, que es va afirmant amb soltesa.

Aquesta pintora valenciana no sols sap teoritzar sobre les imatges, sino que les ha assimilat, gota a gota, quasi físicament, com ho indiquen les seves referències tant al barroc com ais procediments textuals i matérics, dues referències que no es corresponen veritablement amb un «estil» fixat en un període històric determinat i acabat, sinó més aviat a constants que sorgeixen al llarg de la història de l'art. Per tant, si cada conjunt de protuberàncies remet visualment al barroc, la seva trajectòria se sosté en les característiques d'aquest moviment, essencialment en els impulsos contradictoris.

Així, cohabiten gravitacions denses entorn de concrecions, coagulades o cristal.litzades, i fugides subtils i fluides; ritmes descendents causats per elements penjats i en procés de caiguda s'oposen a ritmes més interns per transparències que contraresten la mirada i la dirigeixen cap a altres parts diagonals o superiors del quadre; paral.lelament es produeix un allunyament que funciona amb els ritmes descendents i un apropament a un microcosmos a vegades borrós, a vegades precís, pero sempre fràgil i intàctil.

Es podrien multiplicar les esmentades intencions contradictòries, fins i tot fora del quadre, en relació amb un altre, en el vaivé entre les extremitats de les tonalitats del blanc amb el seu caràcter precari i transitori, i del negre que simbolitza el buit i la inconsciència; els dos contracolors més oposats que posseixen el mateix valor absolut. I allí es beslluma la sensibilitat contemporània des de l'expressionisme abstracte americà dels anys cinquanta a 1'informalisme europeu i, més específicament, espanyol.

La violentació de la materia obeeix a lleis de recerca i espontaneitat simultània. Recerca mitjançant un minuciós procés d'acumulació de materials clàssics, suport de tela o/i fusta, ús de 1'aquarel.la, de l'oli i del grafit; materials més primaris com el sac, l'arpillera, el cautxú, el guix, i altres més exigents en el temps de l'acció com resines, emulsions asfàltiques o l'encàustica, que necessiten una lluita aferrissada però instantània en la resolució plàstica; i, per consegüent, un domini tècnic i una visió anticipada deis efectes potencials.

Aquesta capacitat temerària i pertinent provoca resultats sorprenents de superficies en les quals es desenvolupen arts corpòries, sublevacions, contusions i convulsions amb exsudacions entramades i fugaces. Al mig d'aquest caos aparent, s'obren altres camins que condueixen cap a un rerefons soterrani ric en emanacions poètiques. Les opacitats deixen que sorgeixi la memòria hàbil, altres mons recòndits construïts per fils ambigus, cosits o virtuals, empremtes vegetals refinades, que al.ludeixen a allò que és efímer. Lleus entonacions trenquen silencis, ja sigui en evocar plors esquinçats, ja sigui en interferir en harmonies, sense que apunti cap periodicitat.

L'espai propi de Mompó no neix d'un treball d'aparença o de superficie, sinó que sorgeix de connexions íntimes, sempre contradictòries, entre la violència, l'angoixa i la poètica de micromóns misteriosos; entre l'elaboració més minuciosa i l'espontaneïtat; entre crits i silencis harmònics, entre la «mise à nu» del més recòndit i la seva ocultació; entre consistència i efluvis.

També el temps reposa en la dualitat de la duració aconseguida a través de les acumulacions, els vessaments, els colors utilitzats i les seves posteriors alteracions, i de l'efímer que provoquen les empremtes, el tractament instantani i les indecisions precàries i fràgils.

Interpel.la l'autenticitat de l'obra de Francisca Mompó, per desembocar en una coherència de conceptes i d'actes i arribar a una unitat a partir d'uns esquemes aparentment discontinus i d'una dualitat constant d'intencions.