EL PAÍS - Q U A D E R N . - 2010
Text: MARTÍ DOMÍNGUEZ Fotografia: JESÚS CÍSCAR


ESTUDIS D’ART FRANCISCA MOMPÓ : L’estudi més bonic de València

Fa un fred que pela en l’es-
tudi de Francisca Mompó.
Em diu que no ha tingut
temps d’encendre l’estufa de llen-
ya i que, a més a més, caldrien
almenys dues hores perquè
aquesta calfara l’ampli espai i
que, per tant, comptat i debatut,
tant se val. Seiem en dues cadi-
res plegables, de tela negra, al
bell mig d’aquella planta baixa
del carrer del Túria, i de seguida
comença a parlar. Jo em man-
tinc arrupit, aclofadet en el meu
jersei de coll alt, i Francisca,
amb la bata blanca (amb els ex-
trems de les mànigues relligades
amb cinta groga de pintor), s’ex-
pressa amb seguretat i es trans-
forma una mica: el primer con-
tacte és un poc tímid i distant,
però es tracta d’una falsa
impressió. Darrere d’aquell aire
prudent, hi ha opinions contun-
dents sobre l’art i la vida.
”Aquest és l’estudi més bonic
de València”, em diu. “Ací és on
van pintar Rafael Solbes i Manolo
Valdés, quan formaven l’Equip
Crònica. Jo vaig entrar a ajudar-
los, i després m’hi vaig quedar:
des d’aleshores ha estat el meu es-
tudi”. I, en efecte, aquell estudi té
una posició privilegiada: la terras-
sa posterior mira al Jardí Botànic.
“Passa, passa: hi ha a València
una vista més bonica?”. Des
d’aquell pati, es veu l’hivernacle
de les palmeres tropicals i tota la
massa tofuda d’arbres del jardí,
que aquell dia d’hivern plujós
emeten una boirina vaporosa.
“Has de vindre per primavera,
aleshores és una meravella. Avui
fa massa fred”. En la terrassa veig
unes escultures de ferro. Li pre-
gunte si són seues. “No! Són de
Manolo Valdés… Les va deixar ací
perquè el temps les anara desfent
a poc a poc. No li agradaven mas-
sa, són una interpretació de les
obres de Picasso. Jo he respectat
el seu desig: fa poc una es va esmi-
colarcompletament. És un procés
que té el seu encant”. És normal
que Francisca estiga orgullosa del
seu estudi, i d’aquella balconada
amb tan bones vistes. “Aquest es-
tudi és ple a vessar de fantasmes”
em diu de sobte. “Durant la gue-
rra fou una guarderia per a xi-
quets de mares republicanes. So-
vint pense en aquells dies, en què
degueren passar tanta por i
desgràcies. Després hi ha els fan-
tasmes magnífics dels pintors.
Per ací han passat grans artistes,
com Antonio Saura, Tàpies, Pie-
rre Soulages, gent de la galeria
Fandos, Anzo, Josep Antoni Tole-
do… No, no els veig: però els sent!
Sé que estan ací. Percep el seu
amor per l’art i com hi han dedi-
cat les seues vides”.
Tornem a entrar a l’estudi. Les
obres de Francisca Mompó figu-
ren exposades a les parets, amb el
seucaracterístic estilneopop. Tre-
balla el collage, els símbols, les
grafies, la combinació de colors:
la seua obra té una força especial.
Constantment reestudiai reelabo-
ra el seu treball: del pop ha passat
ales màscaresafricanes, id’aques-
tes a unes obres de fort contingut
geometritzant, que alhora l’han
tornat a conduir al seu treball
neopop.Li pregunte si mai ha pin-
tat el Jardí Botànic. Em replica
que mai, que no l’ha utilitzat per-
què no conté elements pop. Em
sobta aquella resposta, i Francis-
ca se n’adona. “El pop pinta allò
quotidià,
allò
popular,
per
contraposició amb la pintura del
segle XIX, que es va centrar en
allò burgés. Lichtenstein i War-
hol, el còmic; Rauschenberg, la
premsa. Has vist l’exposició
d’Arroyo al Muvim? Pren el lum-
pen de la boxa: és un pintor molt
hàbil, de traç tan ferm com el de
Valerio Adami, però que té la inte-
l·ligència per a fixar i descobrir
una nova temàtica… Aquesta és la
dificultat de la pintura pop, que
les temàtiques s’acaben. Admire
molt Jeff Coons, l’autor del gosset
del Guggenheim, que va aconse-
guir introduir la pornografia en la
pintura pop. És clar que s’havia
casat amb Cicciolina!”.
Es fa el silenci. La quietud en
aquell estudi és absoluta: tan sols
la seua gata Missy miola, potser
de fred. Així i tot li dic que la seua
argumentació no em convenç del
tot, que és una llàstima tindre
aquella vista privilegiada del
Botànic i no emprar-la. Però les
opinions de Francisca Mompó
són fermes i cauen com uns mar-
tells: “No t’enganyes. El pintor ha
d’anar a la font! D’on estàs tu no
et vindrà res. Jo no tinc res a des-
cobrir en el carrer del Túria! Això
és una visió idealista de l’art… Els
pintors som carnassa de catàleg,
sempre busquem l’auxili de les
avantguardes. Després ho dus al
teu registre. El treball d’un pintor
és de corredor de fons, és un llarg
procés de maduració, que va ente-
nent quins són els grans èxits de
l’avantguarda artística del mo-
ment i estirant el fil”. Em resistisc
una mica al seu argument i li trac
els nomsde Cézanne, dels impres-
sionistes, de Morandi, que van fer
d’allò local un tema universal.
“Podria ser”, em replica Francis-
ca, poc convençuda. “Podria pin-
tar els casaments al Botànic, els
vellets que descansen i enraonen
en els bancs assolellats, les cuida-
dores de xiquets, els arbres i les
flors… Ara en el Thyssen hi ha
una exposició sobre Fantin-La-
tour, esplèndida. Picasso i els cu-
bistes foren els seus grans ene-
mics, l’afonaren per complet,
però ara es recupera la seua obra,
es torna a valorar. Aquesta és la
grandesa de l’art, que està sotmés
a un revisionisme constant. Al-
guns grans artistes són oblidats i
uns altres, miraculosament recu-
perats. No dic que s’oblide algun
dia Picasso, això no. Picasso és
millor que Velázquez!”.
Veig Francisca una mica in-
quieta, com si volguera dir-me al-
guna cosa que no acaba d’expres-
sar. Per fi es decideix: “El que pas-
sa és que actualment l’art ha pres
uns camins que resulten una mi-
ca desconcertants… He visitat el
Reina Sofia aquests dies passats
de Nadal i tan sols hi havia tres
artistes de tall més clàssic: Car-
men Iglesias, Miquel Barceló i Fe-
rran García Sevilla, que em sem-
bla, aquest últim, i tot siga dit,
espantós. Tota la resta eren pro-
postes des del videoart, o des de
l’art amb ordinador… És fa molt
dur de veure! Tanmateix, crec
que és una moda i que no faran
desaparéixer el llenç, ni el pin-
zell. Per més que ho intenten
gent com Manuel Borja-Villel o
Vicent Todolí! Que, d’altra banda,
crec que són molt llestos!”.
Li pregunte com veu l’art a
València i les seues opinions tam-
bé són dures: “Aquesta és la ciu-
tat de l’exili. València dóna poc de
joc a un artista, ha d’eixir-ne. Ha
d’abandonar la ciutat, ha de xu-
clar de fora… Durant un quant
temps he fet de guia de l’IVAM i
puc dir que el conec bé, però
s’ha afonat completament. Ja no
pinta res en els circuits de l’art,
la pèrdua d’influència és dra-
màtica. Tampoc no hi ha crítica
artística solvent: tot són capelle-
tes, interessos, tan sols escriuen
per a ells, esperen recobrar el
favor, no fan gens de divulgació
de l’art. No són generosos, són
destralers, busca-raons. Cal tin-
dre un caràcter resistent a les
bombes per a seguir pintant!…
Quant a les galeries d’art, què
vols que et diga: són necessàries,
però hi ha poc de moviment, la
crisi és brutal, i potser els galeris-
tes s’haurien de moure més, no
quedar-se esperant que els visite
el client, sinó eixir a buscar-lo.
Jo treballe amb Thema, i també
amb la Galeria Set, de Xàbia, i he
de dir que fan una feina excel·-
lent”.
De sobte li pregunte si hi ha
res que l’emocione. Em mira i
rebla: “Estic poc emotiva, Martí.
He tancat un cercle. Açò és un
ofici i cal tirar endavant”. Però fa
memòria i conclou: “Equip
Crònica eren brillants, els més
brillants, com un far, els que
més sabien de pintura. Quan
vaig començar a pintar, em vaig
preguntar: qui són els més ente-
sos en pintura? Aquests! Fou la
millor decisió de la meua vida,
entrar d’ajudant seu. I ací em
vaig quedar”. I afig: “Què més
m’emociona? M’emociona torna
a veure el Guernica de Picasso.
Sóc una fetitxista de les avant-
guardes artístiques: dels cubis-
tes, dels constructivistes russos,
dels futuristes italians, dels su-
rrealistes…”. “I la gent jove?”, li
etzibe. “Ah, estan molt ben pre-
parats. El que més m’admira de
les noves generacions d’artistes
és la seua preparació tècnica.
Però és tan difícil dir coses no-
ves! Vols noms? Moisés Mahi-
ques, Joel Mestre, Ximo Amigó…
També m’agradava molt Equipo
Límite, feien una feina molt bo-
na i estimulant, aquelles joves
[Esperanza Casa, Cuqui i Car-
men Roig, Cari]. És una llàstima
que ho hagen deixat córrer.
Quant als consagrats, Tàpies és
el número u, sent fascinació per
ell. I Miquel Navarro, que ha
aconseguit un discurs a partir de
les seues arrels des d’un poblet
de l’Horta. I també Joan Car-
dells: un home reconcentrat en
si mateix, que tan sols ens deixa
veure una miqueta del que pen-
sa i fa”.
Torne a eixir al pati i mire el
Jardí Botànic: el rum-rum de les
tórtores i els clams estridents de
les merles ho encobreixen tot.
Als meus peus una escultura de
ferro de Valdés es rovella lenta-
ment. Hi ha en aquest procés de
desintegració alguna cosa viva,
biològica, una paràbola de la vi-
da totalment certa. De nit, pen-
se, deu ser una mena de fantas-
ma, el fantasma de Valdés…



Title